TURANDOT

Sovint les òperes són adaptacions d'històries que ja han tingut èxit abans, ja sigui en una altra òpera, en una novel·la o en el teatre. I moltes vegades passa que la versió més coneguda d'una història no és la primera que es va escriure. Aquest és el cas de l'òpera Turandot de Giacomo Puccini.

A aquest compositor ja el vam conèixer quan vam parlar de Tosca, que va ser un dels seus primers èxits veritablement importants. Turandot també va ser un èxit però Puccini no ho va poder veure ja que va morir abans d'acabar-la i un altre compositor, en Franco Alfano, va acabar l'obra aprofitant els apunts del mestre.

La història de Turandot ve de lluny: En un llibre molt antic titulat Les mil i una nits, que recull contes medievals de diversos llocs d'Àsia ja hi apareix una història molt semblant. Aquest llibre va tenir força èxit a Europa sobretot a partir del segle XVIII, i per això el 1764 un escriptor italià anomenat Calo Gozzi es va basar en el conte medieval per a escriure una obra de teatre titulada Turandot i que tenia un aire més aviat còmic. 

Uns 150 anys més tard, el 1917, un compositor anomenat Ferruccio Busoni va fer una òpera a partir de la comèdia de Gozzi, també titulada Turandot. I després, el 1926, el famosíssim Puccini va decidir fer també la seva adaptació donant un punt de vista més dramàtic a la història.

De què va?

Turandot és el nom d'una princesa de la llunyana i exòtica Xina. La princesa no vol fer el que tothom espera que facin les princeses, que és casar-se. I per això posa unes dures condicions als seus pretendents: han de descobrir la resposta a tres enigmes i si no superen la prova moriran decapitats.

Un bon dia apareix un príncep misteriós, de qui descobrim que ha hagut de deixar el seu país per una revolta. Quan el príncep veu a Turandot se n'enamora i es presenta voluntari per a superar les proves i, malgrat que tothom té molta por que es mori, aconsegueix descobrir la resposta a les tres preguntes. 

Això fa enfadar molt a la princesa que li diu que mai sentirà amor per ell i el príncep, en un acte de generositat, li ofereix una sortida: li dóna una nit per a descobrir el seu nom. Si ella l'endevina, el príncep acceptarà que el matin i així Turandot no s'hi haurà de casar.

Així, Turandot envia tots els seus soldats i servents a intentar descobrir el nom de l'home misteriós i aconsegueixen trobar la jove Liù i el seu vell pare que havien estat servents del príncep.

Turandot segueix mostrant-se cruel i tortura a la jove per tal que li reveli el nom que necessita però ella, que està secretament enamorada del príncep, resisteix per amor fins a la mort.

Aquest és el moment de la història on es va quedar Puccini que, greument malalt de càncer, no va poder seguir treballant i va morir abans de l'estrena. La resta de la història passa molt de pressa i va ser escrita, com ja hem dit, per Franco Alfano: 

Després de la mort de Liù, el príncep s'enfronta a Turandot per la seva crueltat i ella dubta per primer cop i finalment descobreix l'amor i el príncep li diu el seu nom, que és Calaf.

Grans moments:

Nessun dorma (que ningú dormi)

Després que Calaf hagi descobert els enigmes i proposi a Turandot el repte de descobrir el seu nom durant la nit, canta aquesta ària tan famosa en la qual explica que està segur que aconseguirà l'amor de la princesa i acaba exclamant "A l'alba, venceré!"

 

Tu che di gel sei cinta (tu, que estàs envoltada de gel)

Després de resistir la tortura, Liù li diu a Turandot que malgrat la seva crueltat no podrà estar sempre allunyada de la calidesa de l'amor i prentent-li l'espasa a un soldat, es suïcida per a no revelar el nom de Calaf.

Turandot es va estrenar el 25 d'abril de 1926 a Milà (Itàlia) i el director de l'orquestra era Arturo Toscanini, un dels més famosos de l'època. Després de l'escena de la mort de Liù, que com ja hem dit és on Puccini no va poder seguir treballant, el director va parar l'actuació, es va girar cap al públic i va dir: "fins aqui va arribar el mestre" i va donar la funció per acabada.

Per tant, la gent que va anar a l'estrena de l'òpera no va poder saber-ne el final! però vaja, segur que hi van tornar un altre dia per veure com acabava. Des d'aleshores, a tots els teatres del món, és habitual que en aquest punt es pari durant uns moments la representació com a homenatge al gran compositor Giacomo Puccini.